El dia que vaig decidir estudiar infermeria va ser un dia feliç per a mi. Iniciava en aquell moment el gran repte personal de treure’m un segona carrera treballant, estudiant i formant al mateix temps una meravellosa família que m’ha recolzat incondicionalment al llarg de tots aquests anys.
Al començar els estudis del Grau d’Infermeria jo ja tenia una relació professional amb el món sanitari, sóc Tècnic d’Emergències Sanitàries (TES) al SEM i per tant l’entorn extra-hospitalari era la meva zona de confort. Però jo volia més… que vull dir amb això de més? Doncs que volia entendre millor tot allò que passava al meu voltant, les patologies, les necessitats dels pacients, les tècniques, la farmacologia, les habilitats comunicatives… i això tan sols ho podia assolir formant-me més i millor i per aquest motiu vaig escollir fer la carrera d’infermeria.
Cal dir, per posar en context aquest relat, que he realitzat totes les meves pràctiques en un període de crisis econòmica que ha estat especialment cruenta amb el sistema sanitari. Això m’ha aportat molts aprenentatges, primer que tenim un sistema sanitari que cal cuidar i que s’ha conservat dempeus gràcies als sobreesforços de molts dels seus professionals, i segon i no menys important, que cal comunicar i transmetre als pacients i usuaris la corresponsabilitat de cuidar-lo.
No en va, molts dels estudiants que hem realitzat pràctiques aquests últims anys hem pogut veure les dues cares de la moneda, serveis on et rebien amb els braços oberts i altres llocs on amb les seves cares descrivien allò de… “Un altre estudiant? i jo amb menys recursos, el doble de feina i a sobre he d’estar ensenyant i supervisant tot el que fa!!!”.
Per sort, almenys en el meu cas, sempre he acabat plenament integrat en tots els equips i serveis en els que he estat. Però per assolir això, m’ha calgut realitzar una tasca diària, lenta però constant, omplint gota a gota el got de la confiança dels professionals que m’han supervisat. Sense cap mena de dubte, aquest ha estat un dels meus grans aprenentatges a les pràctiques d’infermeria que va molt més enllà d’adquirir tan sols les habilitats tècniques per desenvolupar-me com a infermer.
Tot va ser començar i comprovar sorprès que en quan et posaves l’uniforme blanc de la FUB la gent d’inici confiava automàticament en tot allò que feies i deies. Això tan sols durava fins que llegien la paraula “estudiant” a l’uniforme, llavors depenent del que els anessis a fer es posaven una mica més en tensió. Doncs en aquell moment, sigui quina sigui la tècnica o procediment que anés a realitzar em sentia amb la gran responsabilitat de fer-ho posant-hi els cinc sentits per tal de no perdre la seva confiança inicial.
Aquesta responsabilitat ha estat una constant al llarg de totes les meves pràctiques i espero que ho segueixi sent al llarg de tota la meva carrera professional. Això significarà que tot i que amb el pas del temps seré un infermer més experimentat, no m’hauré relaxat i seguiré posant sempre el 100% de la meva atenció en totes les cures que realitzi.
Vaig iniciar aquest llarg camí de les pràctiques ja fa uns quants anys a l’hospital d’Igualada on vaig començar a descobrir les infinites cares que té aquesta professió.
PRACTICUM I
H. IGUALADA • HOSPITALITZACIÓ SERVEI DE CIRURGIA
Primer dia de pràctiques a la planta de cirurgia de l’hospital d’Igualada, tots els dubtes, totes les pors a flor de pell i també totes les ganes del món que podien contrarestar-ho tot, o almenys això pensava. Quan la responsable de formació ens va anar repartint a tots els estudiants que començàvem per els diferents serveis de l’hospital jo encara no sabia que m’havia tocat la loteria, i el meu número guanyador es va dir Amparo.
L’Amparo va ser la infermera que em va tutoritzar aquestes primeres pràctiques i he de dir que va ser una sort per a mi. Tenia la perfecta combinació, un exquisit equilibri entre la supervisió constant i la plena llibertat per poder tenir iniciativa i posar en pràctica tot allò que m’ensenyava.
Se’ns dubte aquest va ser un bon començament de pràctiques, on per el tipus de servei en el que estava (planta d’hospitalització de cirurgia) vaig poder treballar des de l’inici molts conceptes que són comuns a tota la professió infermera sigui quin sigui el servei on es treballi. Començant per aprendre a tenir una alta capacitat organitzativa, la que calia cada dia per preparar les medicacions de tots els pacients de la planta i controlar i realitzar totes les cures post-quirúrgiques. Al mateix temps, aquest rotatori també em va ajudar molt a treballar la empatia tant amb els pacients com amb els seus familiars, no en va, qualsevol procés quirúrgic produeix certa inquietud tant al pacient com al seu entorn.
Una planta d’hospitalització de cirurgia esdevé un gran engranatge entre els sistemes administratius i assistencials d’un hospital, i l’Amparo em va ajudar a veure el paper fonamental que juga la infermera perquè aquesta maquinària no s’aturi en cap moment anteposant sempre el confort i la cura del pacient. Vaig entendre ja des de l’inici que aquest era un joc d’equip, auxiliars, infermeres, metges, cirurgians, administratives, portalliteres… tots jugàvem en un mateix equip i jo tenia ganes de formar-hi part.
L’Amparo em va donar molts bons consells en molts aspectes, però realment em va quedar gravat un gest seu un dia que em va demanar que fes jo sol l’ingrés d’una senyora gran que s’havia d’operar. Vaig fer-ho tot tal i com m’havia ensenyant, donar-li la benvinguda al servei, preguntar-li per si venia en dejú, al·lèrgies, antecedents… però al moment de posar-li la via e.v. vaig fixar-me que la pacient tenia unes venes horribles, fines i amb trajectes plens de corbes però vaig procedir a posar-li la via i vaig fallar un cop, i un segon cop… i llavors va entrar l’Amparo a l’habitació i tan sols em va mirar seriosa però tranquil·la i en comptes de posar ella la via… va marxar de l’habitació, a mi em suava tot, però vaig tornar-hi un tercer cop i la vaig posar correctament, va ser una injecció d’auto-confiança per a mi. Vaig sentir amb el seu gest la confiança que va dipositar en mi com a tutora al veure’m capaç de fer-ho tot i les dificultats inicials, al sortir jo de l’habitació vaig preguntar-li “Como que no me has ayudado?” y ella va respondre “Si lo he hecho Carles… y mucho!! En un futuro cuando seas enfermero habrá veces que no puedas contar con nadie detrás tuyo que te ayude y es en esos momentos en los que debes confiar mas que nunca en tu capacidad para llevar a cabo las habilidades y técnicas que has aprendido”. Va ser se’ns dubte una gran lliçó per a mi.
Més enllà de les tècniques (vies, cures de ferides quirúrgiques, control de drenatges…) aquest primer rotatori de pràctiques em va ajudar molt a començar a assolir una bona base comunicativa amb els pacients i els seus familiars. Doncs sovint la manca d’informació o la informació plena de tecnicismes indesxifrables fa que l’angoixa augmenti un 200% i és tasca de la infermera fer que el pacient comprengui en quin procés està i si no tenim la resposta cal tranquil·litzar-lo dient-li que la trobarem. Les infermeres hem d’estar al costat dels nostres pacients i la incertesa no sol ser una bona companyia en els processos de salut.
PRACTICUM II
HCAP VILAFRANCA DEL PENEDÈS • SERVEI DE TRAUMATOLOGIA
En el segon rotatori de pràctiques vaig anar a parar a la planta d’hospitalització del servei de traumatologia de l’hospital de Vilafranca del Penedès, se’ns dubte el moment en el que vaig realitzar aquest rotatori va marcar la meva experiència en aquest centre. Tot just la crisi econòmica havia començat a tenir un impacte real sobre el sistema sanitari, i en el cas de l’hospital de Vilafranca això va afectar molt al poder adquisitiu del personal que hi treballava i a la disminució dels recursos de que disposaven per fer la seva feina correctament. Per fer-vos una idea de com estava la situació, tan sols diré que entre els requisits del centre per poder-hi fer pràctiques demanaven que l’estudiant es portés la seva pròpia capsa de guants, aquest va ser un requisit que em va sorprendre i indignar gairebé a parts iguals.
Tot i les evidents dificultats, m’omple d’orgull veure la capacitat de resiliència del personal d’infermeria i la resta de personal sanitari que amb paciència, certa dosi de creativitat i un important augment de la càrrega de treball aconseguien que aquesta situació no afectés als pacients i als seus familiars en la seva estada en aquest servei.
Malauradament en aquest rotatori no vaig poder tenir una mateixa infermera referent durant tota l’estada, em van acabar supervisant quatre infermeres diferents. A priori, aquest fet pot semblar negatiu però al finalitzar el rotatori vaig agrair-ho, ja que això em va donar la oportunitat de veure moltes maneres diferents de treballar en un mateix servei.
A Vilafranca em vaig adonar de paper fonamental que juga la infermera en la organització de totes les tasques d’una planta d’hospitalització. I va haver-hi una anècdota clau que em va ajudar a veure això. Tot i que el servei comptava amb menys personal, per la planta cada dia passaven els metges passaven a qualsevol hora del matí per veure com evolucionaven els pacients que havien intervingut. Tractant-se d’un servei de traumatologia, evidentment per exposar la ferida quirúrgica calia treure i tornar a fer els embenats corresponents als pacients i aquesta tasca treia molt de temps al personal d’infermeria.
Les infermeres veien constantment interrompudes les altres tasques que calia fer a la planta per culpa d’aquestes visites anàrquiques dels metges a les que evidentment calia atendre de forma immediata. Un bon dia una infermera veterana es va plantar davant del cap de servei i li va plantejar molt correctament que per un millor funcionament de la planta calia que aquestes visites dels metges es fessin dins d’una franja horària determinada per no interrompre constantment la dinàmica de treball de la resta de personal del servei. Vaig veure-la plantejar els seus arguments amb tanta seguretat i determinació que per a mi va ser un clar exemple que com les infermeres podem aportar quelcom més que les cures adients, podem participar activament en la organització dels centres on treballem. A partir d’aquella proposta, que finalment el cap de servei va acceptar, va millorar ostensiblement la organització del treball en el torn del matí de la planta de traumatologia. Espero sincerament que aquesta millora encara sigui vigent avui en dia, ja que és beneficiós tant per el pacient com per a les infermeres del servei.
PRACTICUM III
CAP DE VILANOVA DEL CAMÍ • ATENCIÓ PRIMÀRIA
El tercer rotatori de pràctiques vaig anar a parar al CAP de Vilanova del Camí. El Txema va ser l’infermer que em va tutoritzar en aquest rotatori i la veritat es que va ser tota una experiència viure l’atenció primària des de la seva consulta. Em vaig adonar que aquest és sens dubte l’esglaó fonamental de tot el sistema sanitari, és la porta d’entrada i el seu mur de contenció i cal ser conscients que sovint se’ls demana als professionals molt més del que realment poden donar. Tots els professionals del CAP volien aportar solucions i donar respostes als seus pacients, però sovint no comptaven amb els recursos suficients per fer-ho.
En l’atenció primària és fonamental que la parella infermera-metge es complementi i funcioni com un rellotge, ja que són els referents de salut de centenars de ciutadans que estan assignats a la seva quota de pacients. Va ser digne d’admirar com a vegades tan sols amb unes paraules el Txema feia que els seus pacients sortissin de la consulta molt millor de com havien entrat. Ben segur que molts d’ells no milloraven per fer-los un control de glucèmia, una tensió arterial o un control de Sintrom®, sovint era la capacitat de l’infermer que coneixia bé les circumstàncies familiars i laborals que rodejaven als seus pacients el que li permetia seleccionar les paraules “més terapèutiques” que acabaven ajudant al pacient tant o més que un paracetamol. A part de la diplomatura en infermeria el meu infermer tenia una capacitat d’escolta admirable, virtut que crec que és indispensable sigui quin sigui el servei on es treballi com a infermera.
Vaig acabar aquest rotatori amb la sensació de que si verdaderament es potenciés la capacitat de les infermeres d’atenció primària amb un decret de prescripció infermera a l’alçada de les professionals dels CAP, tindríem una primària potent que acabaria repercutint en l’eficiència de tot el sistema sanitari augmentant qualitat de les cures que s’hi donen.
Treballs i documents realitzats en aquests pràcticums:
 |
Treball de situació: Pràcticum I Autors: Carles Mayol Bonet UMANRESA | FUB Curs 2013-2014 Continguts: Treball de situació de les pràctiques realitzades a la unitat de cirurgia de l’Hospital d’Igualada. |
 |
Treball de situació: Pràcticum III Autors: Carles Mayol Bonet UMANRESA | FUB Curs 2013-2014 Continguts: Treball de situació de les pràctiques realitzades al CAP de Vilanova del Camí. |
 |
Treball: taules problemes de col·laboració Autors: Carles Mayol Bonet UMANRESA | FUB Curs 2013-2014 Continguts: taules amb la descripció del problema de col·laboració, l’objectiu i les activitats a realitzar. Hi han les taules següents:
|
Bibliografia utilitzada en la realització d’aquests pràcticums:
- Bulechek GM, Butcher HK, Dochterman JM, Wagner CM, editoras. Clasificación de intervenciones de enfermería (NIC). 6ª ed. Barcelona: Elsevier; 2013.
- Herdman TH, editora. NANDA International. Diagnósticos enfermeros: definiciones y clasificación 2012-2014. Madrid: Elsevier; 2013.
- Johnson M, Moorhead S, Bulechek G, Butcher H, Maas M, Swanson E. Vínculos de NOC y NIC a NANDA-I y diagnósticos médicos. Soporte para el razonamiento crítico y la calidad de los cuidados. Madrid: Elsevier; 2012.
- Tortora GJ, Derrickson BH. Principios de anatomía y fisiología. 11a ed. Madrid: Editorial Médica Panamericana; 2006.