Sovint hi ha gent que reivindica les bondats d’estar en el lloc indicat en el moment just. Jo així ho pensava, fins que el 17 d’agost de 2017 em vaig trobar en el moment just en el lloc menys indicat, es a dir treballant al Sistema d’Emergències Mèdiques a Barcelona el dia que la ciutat patia un dels pitjors atemptats de la seva història.

Viure un esdeveniment d’aquesta magnitud et sacseja l’ànima i la ment, i sens dubte et fa reflexionar tant en l’àmbit personal com en el professional.

Just passat l’estiu vaig poder assistir al curs d’incidents de múltiples víctimes (IMV) organitzat per el SEM a Reus. Allà vaig coincidir amb altres professionals que havíen viscut experiències similars (atemptat de Cambrils, accident d’autocar a Freginals…). Cal dir que aquests últims anys afortunadament molta de la formació que s’impartia al SEM estava relacionada amb els IMV. Però ara assistia a aquella formació amb el pes d’una experiència real i molt recent. Un fet que distorsionaria amb esperit crític tots aquells coneixements que anava disposat a adquirir i consolidar.

Sistemes de triatge (START, META…), estabilització i valoració de les lesions in situ, criteris quirúrgics, ubicació de l’àrea sanitària… tot això estava molt bé, i disposar a priori de molts d’aquests coneixements em va ajudar molt aquell dia. Realitzar aquell curs va ser per a mi la clara confirmació de que sovint el paper ho aguanta tot (protocols, procediments…) però la realitat…

La realitat en els IMV mostra la seva cara més tossuda que fa aparèixer la infinita capacitat d’adaptació que posseeixen les infermeres i tots els professionals sanitaris que treballen en l’entorn prehospitalari (TES, metges, bombers, mossos…).

El concepte que ens parla de que hem de concebre les nostres cures d’infermeria d’una manera holística es repeteix contínuament. Es a dir, cal tractar a la persona globalment des del punt de vista físic, emocional, mental i espiritual. No hi puc estar més d’acord, i us puc ben assegurar que aquell 17 d’agost abans de posar cap bena, cap via, cap tub endotraqueal, cap medicació… la gent, les persones que no van poder fugir d’aquella furgoneta van requerir d’immenses dosis d’humanitat, un gest, una mà, tenir algú al costat, era quelcom absolutament necessari perquè en qüestió de segons moltes d’aquelles persones van patir un autèntic trauma holístic.

Val a dir, que molts ciutadans anònims van fer una tasca espectacular. Tot i no poder ajudar a nivell mèdic o tècnic, si que van donar tot el recolzament necessari tant a les víctimes com als cossos de seguretat i emergències.

Aquest fet, em fa tenir esperances. Potser la solidaritat, empatia i força mostrades per la nostra societat aquell dia sorgeixen en més ocasions de manera espontània sense necessitat de viure una situació excepcional.

Sovint el nostre dia a dia va guiat per el gps del “jo” sense mostrar gaire preocupació per quines són les rutes dels demés. No dubteu que aquesta insolidaritat vital ens fa molt més dèbils com a societat.

En aquest sentit, aprofito aquesta entrada al meu blog per mostrar el meu màxim menyspreu per a tots aquells que van optar per seguir subjectant el seu telèfon retransmetent el patiment 2.0 a qualsevol xarxa social en comptes d’optar per donar la mà a qualsevol víctima que necessitava ajuda. No ho puc entendre, ni ara ni mai.

Dins del silenci que cobria la Rambla, tan sols trencat per algun gemec i el soroll de les sirenes, una paraula es repetia constament. La mateixa paraula en diferents idiomes “Ajuda’m”, “Help”, “Ayuda por favor”… ningú demanava títols, ni preguntaven si hi havia cap metge al lloc. Fonamentalment, el que necessitava la gent era rebre ajuda professional, qualificada i competent i això és el que van tenir. Tots els professionals del SEM, cos de Bombers de Barcelona, Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana van treballar al 200% per tirar endavant aquella situació excepcional. Respecte al treball realitzat per les infermeres, us asseguro que ningú va posar en dubte la seva capacitació o si el que feien formava part o no de les seves competències.

Quina paradoxa, sembla absurd que després de demostrar un cop més la qualitat de les nostres infermeres sovint el debat diari encara estigui centrat en si es pot prescriure o no un medicament. Prou d’hipocresia senyors, de que depèn? de la quantitat de víctimes? de l’entorn?

Si aquella tarda a la Rambla moltes infermeres van actuar amb diligència i sense por per ajudar a les víctimes amb una professionalitat màxima, no hi ha cap raó perquè no ho puguin fer quan la situació no és tan estressant i excepcional dins del seu dia a dia.

Això sí, cal exigir un marc legal que recolzi clarament a la professió infermera. Sense ambigüitats, que faciliti la nostra tasca tenint en compte que com a col·lectiu ens responsabilitzem de les cures de tots els individus de la nostra societat en les diferents etapes de la seva vida.

No hauria de caldre un atemptat perquè la societat valori la tasca que fan molts professionals (SEM, policia, bombers…). Tinguem present que les infermeres d’aquest país estem ben preparades i això té un valor incalculable per l’impacte que té en el nostre sistema sanitari.

Aquesta preparació no és espontània i la formació és constant en la vida laboral de qualsevol infermera. Ens preocupem per mantenir al dia els nostres coneixements i especialitzar-nos, i això diu molt de la nostra mentalitat com a col·lectiu. No oblidem mai que darrera d’un número d’habitació sempre hi ha una persona i hem de reivindicar que tots els professionals que participen en la seva assistència ho vegin així.

En aquesta recerca constant per aportar unes cures de qualitat hauríem de tenir en compte la capacitat d’aprendre dels errors. Hem de poder parlar dels mateixos sense por… tan sols així, amb una capacitat autocrítica evolucionarem com a col·lectiu. En aquest sentit, quan he assistit a alguns debriefings he trobat a faltar un punt de valentia. Amb l’objectiu de ser més incisius en tot allò que es falla, per obtenir l’oportunitat d’avançar i aprendre d’una experiència professional com aquesta.

Es van fer moltes coses molt bé, sens dubte. Però els reconeixements mai ens haurien de cegar de tot allò que és realment important. Som infermeres i treballem amb persones, amb les seves vides, amb la seva salut, amb les seves famílies… i evidentment no hauríem de deixar passar mai l’oportunitat que ens aporta aquesta experiència per fer-nos créixer com a professionals.

Aquella tarda vaig passar por… no m’avergonyeix dir-ho… però afortunadament vaig estar acompanyat d’una de les millor infermeres que conec, moltes gràcies Maribel. Quan va començar a baixar l’adrenalina, em vaig sentir realment orgullós de tots els professionals del SEM i d’haver escollit estudiar infermeria.

A tots aquells que malauradament aquell dia estaveu en el moment just en el lloc menys indicat, heu de saber que estareu sempre en els nostres cors.